Mespresso

Hipomnemes

Voltaire proposa: “Si Dieu n’existe pas, il faudrait l’inventer”; Proudhon disposa: “On n’a jamais fini de se débattre contre Dieu”.

Preàmbuls del Dasein

“La vida fáctica se mueve en todo momento [jeweilig] en un determinado estado de interpretación heredado, revisado o elaborado de nuevo. La circunspección [Umsicht] ofrece a la vida un mundo ya interpretado de acuerdo con aquellas perspectivas en las que el mundo comparece y aguarda en calidad de objeto de la preocupación [Sorge], en las que el mundo es puesto como problema y buscado como refugio. Estas perspectivas, que en la mayoría de los casos no están explícitamente disponibles y por las que la vida fáctica se desliza por la fuerza del hábito mucho más que por la fuerza de una apropiación expresa, trazan las vías de realización por las que discurre la actividad del cuidado [Sorge]. El estado de interpretación del mundo es fácticamente aquel en el que se encuentra la vida misma. En este estado de interpretación también se establece, aunque tan sólo sea a título orientativo, el modo en el que la vida tiene cuidado de sí misma; pero esto quiere decir que se co-instituye un determinado sentido de la existencia de la vida: el «como-algo»[als-was] y el «cómo» a través de los cuales el hombre se mantiene en su propio horizonte de presupuestos.”

Heidegger, M., Interpretaciones fenomenológicas sobre Aristóteles: Indicación de la situación hermenéutica: Madrid; Trotta, 2002, pp. 37-38.

El discurrere filosòfic escrit, i sovint l’oral també, no pot ser interromput sense alhora ser aturat i, per tant, violentat en l’eix unificador que l’articula. Si bé el filosofar no és un tipus determinat de fenomen, és cert que tot raonament respecte al qual ens dirigim com a ell mateix ha de ser aprehès, com el fenomen, en la tendència a concebre’s al fil de si mateix. No menys és així en Heidegger, i en el tracte amb ell no és menor la nostra manca de cortesia quan seleccionem i aïllem un fragment de l’argumentació exercida per ell. Una qüestió herèticament intencionada podria ser aquesta: hi ha quelcom així com un plec natural o, millor dit, intrínsec a un λóγος filosòfic determinat (o per determinar?), que ens permeti orientar un tallar, separar i fins i tot destacar els punts més nuclears respecte dels punts més excèntrics? Cabria investigar la legitimitat d’aquesta pregunta i revisar els seus possibles vessants perversos, però per ara no és aquesta la nostra intenció ni tampoc és la de justificar i donar raó del destacar que inevitablement fem al capturar un fragment concret i separar-lo del seu discurs original, l’únic que ens permet aproximar-nos a ell en tant que ell mateix.

Mons Veneris

Caminaré fins al coixí adipós, duna d’ascensió amena que indica l’arribada al corredor de Venus. Quan hi arribi, procura que em consti què vols: adés que t’enfregui i et roci fins que deflagri el que admet pocs esments, adés que te la fiqui sense miraments. Quan hi arribi, conegui jo bé els teus antulls, no fos que t’enfal·lés a caprici sense que et fos propici.

Déu és irònic, per això ens creà.

Hi ha en tota forma d’escepticisme, des de la teologia catafàtica fins a la ironia socràtica i romàntica, la més elevada afirmació vital —però afirmació.

Parsifal, o el “boig castís” de la illa d’ Utøya.

XLVI

No sé com concedir-te la profunditat d’esperit que tant em demanes sense haver-te esmunyit prèviament per la crueltat.

XLV

D’un nit boja entre Lady Gaga i de Mairena nasqué accidentalment Nicki Minaj.